Una fosca taca d’ambigüitat

GM25855.jpgFa temps que observe amb perplexitat com els noticiaris informen sobre la violència islamista: sovint amb un deix de comprensió, amb una sonsònia que culpabilitza la suposada causa dels atacs dels fanàtics; així, l’assassinat de Christopher Stevens i d’altres tres treballadors de l’ambaixada dels Estats Units en Líbia s’explicava com la reacció desproporcionada a un film sobre Mahoma. Però no fou una resposta.

En Joseph Anton, Salman Rushdie repassa implacable —i amb raó— la llista d’individus que el consideraren responsable de la fàtua dictada contra ell per l’aiatol·là Jomeini: l’escriptor no pensava que Els versos satànics fóra una obra especialment crítica amb l’islam, però, com declarà aquell fatídic 14 de febrer de 1989, «a una religió els líders de la qual es comportaven així, potser no li venia malament alguna que altra crítica». Al principi, Rushdie se sorprèn que els laboristes —als quals havia recolzat— defensen els musulmans colèrics que demanen el seu cap i calen foc a la seua novel·la pels carrers de la pulcra i civilitzada Londres: «Allà on cremen llibres, al final cremen persones», recorda Rushdie que deia Heine. Després, li fereixen com punyalades les paraules d’algunes personalitats d’esquerres: «No era possible, en la ment d’intel·lectuals socialistes com [John] Berger i [Paul] Gilroy, que el poble l’haguera jutjat malament a ell. El poble no podia equivocar-se».

Exemples esfereïdors d’aquesta intelligentzia compromesa són també Ian Buruma i Timothy Garton Ash: gela la sang llegir que titllen de «fonamentalista de la Il·lustració» a Ayaan Hirsi Ali, la política holandesa d’origen somali —condemnada a mort pels extremistes, com Rushdie i tants altres— que decidí fugir d’un matrimoni forçós i convertir-se en Europa en una dona lliure. Alhora que menyspreen l’autora de La meua vida, la meua llibertat, Buruma i Garton Ash admiren sense reserves Tariq Ramadan, nét del fundador dels Germans Musulmans, qui mai no s’ha desvinculat d’una tradició que té «la principal responsabilitat de generar la teoria moderna del terrorisme suïcida religiós», com explica magistralment Paul Berman en La huida de los intelectuales: hi ha «una fosca taca d’ambigüitat» que «envaeix tot el que [Ramadan] escriu sobre el terror i la vioHuida intelectuales-Bermanlència».

La idea de la literatura —i l’humor— com a antídot de la intolerància —la capacitat de posar-nos en la pell de l’altre— de què parlava Amos Oz en Contra el fanatisme reapareix en les memòries de Rushdie —pàgines desastrades, ajustos de comptes i xafardejos enmig d’una història necessària amb moments àlgids d’amistat i rancor: «L’amor per l’art de la literatura era quelcom impossible d’explicar als seus adversaris, que estimaven un sol llibre, el text del qual era immutable i immune a la interpretació».

Per què, doncs, tants intel·lectuals es neguen a criticar obertament una fe que, en la vessant fonamentalista, és extremament misògina, homòfoba i violenta? Dos són els fets que, segons Berman, ho expliquen: el creixement espectacular i intimidatori del moviment islamista des del temps de la fàtua contra Rushdie i el terrorisme. El tan rebregat respecte a les religions comença a pudir a por.

 

Publicat en Caràcters, 61. Tardor 2012