Visions de l’acadèmia

stonerLa universitat «és un manicomi o…, com en diuen ara…?, una residència, per als malalts, per als avis, per als infeliços i per als incompetents»; potser no és necessari ser tan categòric com el malaguanyat Dave Masters en Stoner —l’obra crua, austera, de John Williams—, però només cal assistir a un consell de departament o a la defensa d’una tesi per adonar-se de l’ambient resclosit, pesant i polsós que, en general, hi impera; una institució que, com diu Robertson Davies amb el mig somriure que manté en Ángeles rebeldes, encara conserva un fort regust medieval i no solament pels vestits, símbols i protocols: és un «cercle de druides», un «magatzem de trivialitats».

Amb totes les diferències de to i d’argument —la tragèdia com a empremta congènita en el personatge de William Stoner i el melodrama sorneguer narrat a dues veus pel rodanxó pare Darcourt i la bella estudiant gitana Maria Theotoky—, les novel·les de John Williams i Robertson Davies retraten un món universitari tancat i especialitzat, on els acadèmics defensen terrenys de saber i parcel·les pròpies com si foren àvids buscadors d’or en el salvatge Oest.

Angeles rebeldesLa docència «és un bon negoci i un guanyapà segur» —diu l’excèntric i insalubre filòsof Parlabane en Ángeles rebeldes—, però també consumeix una immensa energia, sobretot perquè el mestre ha de saber callar sense abaixar la guàrdia —explica Darcourt—, ha de deixar que l’alumne ensopegue, tot i poder evitar-ho amb una sola paraula: «contenir-se és més difícil que cridar». En el seu despatx —l’últim del passadís—, l’humil i petri professor Stoner, s’adona de l’abisme obert entre allò que sap i allò que imparteix: «aquelles coses que més s’estimava eren objecte d’una profunda traïció quan en parlava a classe»; a poc a poc, amb deu anys de retard, Stoner comença a exhibir —tímid al principi i després orgullós—, l’amor per la literatura, un amor que ell havia ocultat «com si fos il·lícit i perillós». Aquest canvi afecta també la seua presència que es torna «inequívoca a ulls de tothom» i repercuteix, indefectiblement, en els alumnes. Miracle i sorpresa que, com l’encant i la complicitat, no respon a lleis controlables. Això sí, en tots dos llibres, només amb bons deixebles, els mestres arriben a donar el millor d’ells mateixos.

L’investigador seriós és l’únic ésser humà profundament religiós —segons Darcourt— i un vertader acadèmic mai serà un artista, perquè el saber «ni crea ni engendra»: «l’academicisme es porta en la sang, como la sífilis». Al llarg d’Stoner, la idea de la universitat com a asil de iaios, dinosaures i rarets fa un gir: no es tracta només de lliurar la societat d’aquests elements indesitjables, sinó que la institució es converteix en refugi per als inadaptats i desnonats d’altres àmbits, un lloc a resguard del món exterior. Els professors solen acceptar amb facilitat que l’acadèmia és una entitat infestada de freaks de tota mena, tot i que ningú —per descomptat— s’hi reconeix. És difícil percebre —i confessar— els pecats de la carn pròpia.

 

Publicat en Caràcters, 62. Hivern 2013