L’hivern posterior a la mort de la mare, una jove ha de refer el seu món fet miques per la desolació: és l’últim curs en l’institut i, enmig del buit existencial, la xica trobarà la companyia d’un xaval introvertit i solitari. Una novel·la de passions i desencants juvenils de l’autora italiana Paola Predicatori.
PAOLA PREDICATORI
Un hivern a Zerolàndia
Traducció d’Anna Casassas
Bromera, Alzira, 2013
En el deixant de Federico Moccia —històries enganxoses d’amor adolescent amb una dosi reduïda de morbositat, ben mesurada i destil·lada—, però amb un embolcall més seriós i transcendent —la mort de la mare—, i amb un títol menys evident, Paola Predicatori (Senigallia, Itàlia, 1967) ha publicat una primera novel·la que bascula entre la desolació i l’estranyesa existencial d’Alessandra, una jove de dèsset anys que ha perdut la mare després de dos anys de malaltia, i la relació de la xica amb Gabriele, un company de classe silenciós i estrany a qui tothom anomena Zero. De fet, l’obra s’estructura en capítols breus, narrats en primera persona per la protagonista, que alternen records de la vida familiar —l’àvia, les amigues d’Anna (la mare), l’absència absoluta del pare, el deteriorament pel càncer—, somnis i reflexions sobre l’enyorança, la solitud i la mort, amb escenes que transcorren en l’institut i el carrer, on Zero es fa més i més present; món interior i exterior s’alternen, en certa manera, en aquestes pàgines, però sempre des del punt de vista dolgut i espantat de la xica.
Un hivern a Zerolàndia té un ritme lent, cadenciós, acord amb el buit i la tristesa que sent la protagonista; amb tot, en ocasions es diria que s’abusa d’aquests fragments reflexius, s’allargassen potser innecessàriament i sobrecarreguen de sentimentalitat, sobretot en la segona meitat de l’obra, quan l’interès s’ha desplaçat, a poc a poc, cap a la relació d’Alessandra amb Gabriele, qui ha pres més força. Durant tota la novel·la, coneixem els personatges a través de la veu de la jove: la mare, l’àvia —ésser en part desaprofitat que promet més del que finalment en rebem—, les companyes de classe —frívoles i xafarderes—, alguns professors la personalitat dels quals apareix només esbossada, els pares marginals de Zero, i Giovanni, un altre estudiant atractiu però perillós. La narració, en general continguda i versemblant, trontolla quan la protagonista sofreix un intent de violació —el fet és tan greu que absorbeix, com un forat negre, tota l’atenció— i, sobretot, quan la xica no ho denuncia, suposadament perquè és la seua versió contra la de l’altre —però, segons la descripció de l’escena, ella tindria senyals evidents de violència per tot el cos.
El pes de l’acció recau en l’evolució del lligam entre Gabriele i Alessandra —Zero i Zeta— cada vegada més estret, entre l’amistat i l’enamorament, amb avanços i retrocessos necessaris per a mantenir certa intriga. Amb l’Adriàtic de fons i amb un cel mercúric tacat de núvols negres, Un hivern a Zerolàndia és una història d’amors i rebel·lies adolescents que probablement seduirà al públic juvenil.
Publicat en Lletres Valencianes, 33. Desembre 2013 (l’article en pdf)