L’essència de l’intrús

J. M. COETZEE Temps d'estiu Traducció de Dolors Udina Edicions 62, Barcelona, 2010

J. M. COETZEE
Temps d’estiu
Trad. Dolors Udina
Edicions 62, Barcelona, 2010

 

Conta Coetzee en Mecanismos internos (Mondadori, 2009) que V. S. Naipaul es convertí en escriptor gràcies a un pur esforç de voluntat, ja que no estava dotat amb el poder de la fantasia —element poc detectable també en la prosa pulcra, esterilitzada, de cirurgià, de l’autor sud-africà— i es planteja si la immensa proesa d’auto-construcció que el nobel antillà portà a terme pot haver exigit un impost massa alt «en negació del cos i dels seus apetits, un preu equivalent a no menys de mitja vida humana». Una qüestió semblant suggereix Temps d’estiu, última i arriscada entrega de les memòries de J. M Coetzee: ha pagat la pena l’afany, el sacrifici en afecte i companyia, la taxa de soledat i desarrelament, per arribar a convertir-se en escriptor?; i també, d’alguna manera, la pregunta inversa: el Coetzee escriptor és resultat, sobretot, de la seua ineptitud social, de ser un outsider tancat en si mateix com una tortuga o un caragol?

Amb visió de gran estratega, Coetzee camufla en Temps d’estiu la narració d’un període especialment punyent del seu passat rere cinc veus alienes que descriuen el personatge que conegueren entre 1971 i 1977, quan el novel·lista tornà al seu país després d’haver fugit a Gran Bretanya i els Estats Units; la imatge resultant, necessàriament incompleta i fragmentada com un mirall trencat, és la d’algú sense llar, sense vincles afectius sòlids, un ésser solitari —«com alguns animals mascles»—, inadaptat, que no pertany enlloc: «el contrari de nadiu o arrelat». La figura de l’intrús es perfila —també a trossos— amb apunts de diari del propi autor.

En Infantesa i sobretot en Joventut —les dues primeres parts d’aquestes Escenes de la vida a províncies—, Coetzee havia desembenat la ferida de l’origen, una lesió oberta i difícil de cicatritzar, com una úlcera perenne; ara, l’escriptor furga en la nafra: és un afrikaner —amb tot el que arrossega com a càrrega moral— rebutjat pels mateixos afrikaners; és un maldestre en les relacions familiars i sentimentals, un individu incòmode en el seu propi cos, un home «feble», «tou», «tebi», segons Adriana, la brasilera de qui s’enamorà quasi platònicament i sense ser correspost.

Els hipnòtics jocs d’il·lusionisme de Temps d’estiu —un jove anglés que prepara la biografia del difunt escriptor John Coetzee entrevista antigues amants, amics i col·legues del nobel sud-africà— permeten abordar higiènicament, des de fora, quelcom tan íntim i lacerant com la relació amb el pare, mantenint la narració en un equilibri constant, necessari, entre realitat i ficció. Si en Infantesa el pare apareixia només com «un apèndix», un tipus que a penes tenia dret a habitar en la casa i en Joventut Coetzee declarava que «cada home és una illa; que els pares no calen», i es preguntava si no estaria condemnat a la infelicitat per herència familiar, ara l’autor vol enfocar aquell desconegut amb qui convisqué als afores de Ciutat del Cap, prop de la presó de Pollsmoor, on més tard seria traslladat Mandela. El pare —ombra envellida i deteriorada del fill— és introvertit, «molt humil o potser només espantat», un antic advocat vingut a menys que treballa de comptable per un sou escàs: «des del primer moment vaig veure alguna cosa insuportablement trista en aquest home», diu Júlia, dona casada que fou amant de Coetzee a les primeries dels setanta. Segons Margot, cosina de l’escriptor, pare i fill es tracten «si no amb afecte, que seria dir massa, almenys amb respecte. Abans eren els pitjors enemics»; amb tot, el fet de viure juntes aquestes dues ànimes en pena —«tot sol amb aquell bacallà fred del seu fill gran»—, els fa sentir massa desgraciats. Reprenent la tercera persona d’Infantesa i Joventut, en els apunts finals, l’autor-personatge mostra remordiments i confessa: «per damunt de tot volia que el seu pare el perdonés». Però l’edat és implacable —pare i fill no són els mateixos de temps enrere— i l’obra acaba amb un dilema desolador.

Precís i audaç en les seues acrobàcies —sense xarxa— entre gèneres, Coetzee se sent còmode en aquest estil auster, racional, net que naix d’una ficció híbrida amb vetes de reportatge o d’assaig —com en Elisabeth Costello—, i tints autobiogràfics —proper a Naipaul o Sebald, però sense la volada imaginativa de l’últim. És improbable —i poc important— que esbrinem fins a quin punt invenció literària i autor real coincideixen, però en les seues creacions, Coetzee no és un impostor: valent, sense defugir les complicacions, el novel·lista fa la dissecció, públicament, fins les entranyes, dels seus personatges. «De entre todos los grandes escritores que prefieren el cerebro al corazón, el autor de Esperando a los bárbaros (1980) ocupa sin duda un lugar destacado», sentencia el crític Javier Aparicio Maydeu.

Cap al final de Temps d’estiu, Coetzee anota que la seua relació amb el món sembla produir-se a través d’una membrana. És potser l’escriptura aquest tegument que li impedeix la fertilització però que el protegeix? L’escriptura no salva ni redimeix però pot convertir-se en una manera menys incòmoda d’estar al món. Membrana, però permeable, malgrat tot.

 

Publicat en Caràcters, 53. Octubre 2010 (l’article en pdf)