Contrastos, contenció de color, referents a contes clàssics i al món de la dansa moderna, a més d’un humor sofisticat i sense lliçó moral són alguns dels elements que es troben en L’Olivia i les princeses, últim títol de la sèrie de la famosa porqueta.
IAN FALCONER
L’Olivia i les princeses
Traducció de Nàdia Revenga
Andana, Algemesí, 2014
En Olivia i les princeses, la porqueta creada per Ian Falconer (Nova York, 1959) pateix una crisi d’identitat: mentre totes les xiques —i alguns xics— aspiren a ser princeses, ella no sap quina professió exercirà de gran; alhora que es pregunta «per què tothom vol ser el mateix», Olivia s’imagina com a infermera o periodista, fins que descobreix allò que realment desitja ser.
No és estrany l’èxit que ha aconseguit el personatge creat per Ian Falconer, dissenyador d’escenografies i vestuaris per al New York City Ballet, l’Òpera de San Francisco i la Royal Opera House de Londres i responsable de nombroses portades de la revista The New Yorker: amb el primer volum de la saga de la porqueta, l’autor obtingué el Caldecott Honor en 2001, el guardó més important que atorga l’Associació de Biblioteques dels Estats Units; a més, els dos primers àlbums s’han traduït a més de vint llengües i se n’han venut quasi dos milions de còpies en USA. Falconer juga amb el contrast entre el món infantil, previsible, tòpicament dolç i les reaccions inesperades, adultes?, de la protagonista, però sense trencar mai del tot el to ni el tema naïf i, sobretot, mantenint-se allunyat de l’alliçonament i del pamflet. El contrast és utilitzat també com a recurs gràfic: en les escenes, sovint predomina el blanc i negre —amb modulacions de grisos— on destaca el roig fort de la roba d’Olivia; aquesta paleta simple, sense gaire color, es mantingué en les primeres entregues fins que el personatge arribà a Venècia on, com ha dit l’autor, «trobà moltíssim color». En l’últim títol es percep aquesta contenció de tres tintes, alterada quan la porqueta s’imagina com una princesa índia, tailandesa, africana i xinesa o per altres motius sempre vinculats a l’argument, com els vestits roses de les ballarines de ballet o el taronja de les carabasses de la nit de Halloween.
Les històries de Falconer, tot i senzilles per a primers lectors, estan plenes de referents literaris i artístics, tractats amb l’humor característic de la porqueta: en L’Olivia i les princeses, apareixen contes tradicionals com La petita venedora de llumins —«Ai, mare, això és molt trist (…). Jo no vull ser una princesa però tampoc voldria congelar-me a la neu»— i la Caputxeta: abans de dormir, Olivia demana a la mare que li conte ni que siga «només la part en què tothom acaba devorat». A més de l’homenatge explícit a la ballarina i coreògrafa de dansa moderna Martha Graham.
Però on realment rau la força d’aquests àlbums és, precisament, en la representació plàstica de personatges i escenaris: rostres de porcs humanitzats que, amb una única línia de llapis i algunes ombres, expressen preocupació, enuig, sorpresa, alegria, por, dubte, satisfacció…; un vestuari sofisticat —genial l’escena de la festa d’aniversari i la d’Olivia amb una tovallola al cos i una altra al cap— i tot un seguit de detalls que, sense convertir l’estil en barroc, atorga versemblança, enginy i sobretot humor a les històries d’Olivia.
Publicat en Lletres Valencianes, 38. Novembre, 2014 (l’article en pdf)