A través de la poesia, l’escriptora d’Amherst (Nova Anglaterra) intentà accedir al secret de les coses. L’antologia bilingüe que va publicar Denes permet aproximar-se a l’univers inquietat de la gran poeta nord-americana del segle XIX.
EMILY DICKINSON
Amherst
Trad. i ed. Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick
Denes, Paiporta, 2004
Si les contradiccions defineixen l’ésser humà, Emily Dickinson en representa l’essència per excel·lència. Filla d’un advocat calvinista, fou profundament religiosa però no assisteix a precs col·lectius ni a sermons ni a misses: sa casa és el temple i el seu cor habita al cel; se sentí molt propera al sofriment de Crist, però en algun poema vol esquivar la mirada de Déu i hi confessa: «El Paradís no m’agrada». Dugué la humilitat a l’extrem —«No sóc ningú»— i a la vegada aquesta renúncia absoluta la destaca entre la resta dels mortals, reafirma la seua individualitat, la converteix en única. Reconeix la insignificança de l’existència i intenta transcendir-la a través de la paraula: a diferència de la carn, el verb no mor.
Si el suggeriment captiva —allò apenes entrevist, ocult i revelat alhora—, Emily Dickinson fou la gran seductora: «Tot el que es troba al seu voltant queda en el misteri», escriuen al pròleg Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick, responsables d’aquesta edició bilingüe, important perquè molts dels poemes s’hi tradueixen per primera vegada al català.
De la vida de la poeta nord-americana se sap ben poc i moltes dades romanen entre interrogants: ¿sentia pel reverend Charles Wadsworth, amb qui mantingué una llarga correspondència que després manà destruir, un amor platònic o una gran amistat?, ¿i per l’editor Higgison o per Susan Gilbert, amiga d’infantesa i posterior cunyada, la persona a què mostrà més poemes? La seua vertadera vida transcorre endins; en soledat es busca i es defineix, s’anomena de nou, renaix, es transforma a través del llenguatge. Aquesta dona que es reclogué voluntàriament a sa casa de Amherst (Nova Anglaterra), considera la poesia una forma d’indagació per accedir al secret que les coses amaguen. També, i sobretot, al seu enigma.
La veritat i la bellesa són el mateix per a Dickinson i per arribar-hi el camí és sinuós, sempre en penombra: «Digues tota la veritat mes digues-la de biaix / El triomf es troba en els Rodeigs», recomana. Així, la seua veu es mostra dura, entretallada, irònica, mai complaent amb el lector aliè perquè escriu solament per a ella mateixa i només respecta els dictats del seu interior —un interior immens que acull un funeral, que bull com un volcà i on habita el més aterridor dels fantasmes: «Un mateix rere d’un mateix, ocult / Espantaria més».
La mort, el gran misteri, és, juntament amb la soledat, el seu tema: els límits amb la vida, la immortalitat, l’eternitat, el destí, la condemna i la salvació. I també totes les manifestacions del dolor: l’angoixa, l’aflicció, el desesper, la pena, la ferida, el deixament. La relació amb la natura la posa en contacte amb la inspiració: abelles —«llibertines de les rosades»—, mosques, ocells i papallones brunzen i volen en els seus versos. Descobreix la felicitat en la senzillesa de la pedra petita i, molt de tard en tard, sent llàstima pels morts: «Meravella que el Sepulcre / No se senta solitari / quan els Homes i els Joves i els Carros i Juny, / Van al Camp a “Segar”».
Imagine Emily Dickinson enclaustrada en sa casa mirant el món a través d’una finestra. Menuda, fràgil d’aparença i amb una existència tranquil·la —la cambra, l’hort, un passeig pel poble petit—, en el seu interior lliurava batalles gegantines. Segons Harold Bloom, «Dickinson ens educà perquè pensem més subtilment i perquè siguem més conscients de com és de difícil trencar amb les reaccions convencionals que ens han estat profundament inculcades». Em quede amb la imatge de la vida de l’últim poema d’aquesta antologia: «L’aiguamoll és dolç amb els seus secrets, / Fins que trobem una serp».
Publicat en «Posdata», diari Levante, el 28 de maig de 2004 (l’article en pdf)