La veu esquinçada i lacònica de Herta Müller

«Amb les paraules de la boca destrossem tantes coses com amb els peus sobre l’herba»: a la jove de La bèstia del cor —com a l’autora— la dictadura de Ceausescu li robà la naturalitat quasi per complet. «Però allò que no es pot dir, es pot escriure. Perquè l’escriptura és un quefer mut, un treball que va del cap a la mà. De la boca es prescindeix». Aquestes frases, pronunciades per Herta Müller el 7 de desembre de 2009 en el discurs de recepció del Nobel, mostren com l’escriptora «reaccionava davant la por a la mort amb fam de vida. Era una fam de paraules». Müller convisqué amb aquest espaordiment durant trenta-quatre anys, fins que el 1987 aconseguí abandonar Romania i instal·lar-se en l’Alemanya Occidental.

 

bestia cor-coberta

HERTA MÜLLER
La bèstia del cor
Trad. J. Franco i L. Almiñana
Bromera, Alzira, 2009

La bestia del corazón
Trad. B. Blanch Tyroller
Siruela, Madrid, 2009

 

Faisan-cubierta

HERTA MÜLLER
L’home és un gran faisà en el món
Trad. Ramon Monton
Bromera, Alzira, 2009

El hombre es un gran faisán en el mundo
Trad. J. J. del Solar
Siruela, Madrid, 2007

 

En el món misèrrim i angoixant de La bèstia del cor res no roman íntegre, tot està corromput, fet miques; les escoltes, el control del correu, els escorcolls als domicilis, les detencions i els interrogatoris, però sobretot la sistemàtica i minuciosa vigilància de tots per tots ha anihilat qualsevol escletxa de confiança: tots són sospitosos, qualsevol pot ser el delator. En aquesta atmosfera asfixiant creix la narradora, una estudiant que més tard treballa com a traductora de texts industrials, fins que l’acomiaden de la fàbrica i, encara més assetjada, deriva cap a «l’obsessió de fugir» amb què tots somien. Quelcom similar —tot i que «la desgràcia ens afectava d’una manera diferent a cadascú de nosaltres»— ocorre a Edgar, Kurt i Georg, tres companys d’universitat, també dissidents: tot i que «amistat» és una cosa excessivament ampla i molt més cara del que poden permetre’s aquests personatges, la novel·la també tracta d’això. Sobre un fons difús, d’adoctrinament ideològic, persecució política, desaparicions, presos i assassinats comesos pel règim comunista, Müller enfoca el deteriorament de l’individu, del llenguatge i de les relacions humanes. La narració mescla fets presents i futurs amb sensacions i records d’infantesa i avança amb una cadència poètica que no enterboleix la trama, al contrari, història i to encaixen en un equilibri difícil, proper a la filigrana que les traduccions han sabut transmetre.

A diferència de La bèstia del cor, que transcorre en una ciutat —tot i que «en una dictadura no poden haver-hi ciutats, perquè tot és menut quan està vigilat»—, L’home és un gran faisà en el món retrata amb estampes breus, esborronadores, una comunitat germànica de la Romania rural de Ceausescu seguint els passos del moliner Windisch que, com tots, anhela obtenir el passaport i fugir del país. La frase nua, freda, sense enllaços amb què Müller descriu els esdeveniments, també els més dramàtics —com les humiliacions i vexacions que suporten el protagonista i la seua família—, s’entrellacen amb somnis, cançons i supersticions, imatges oníriques, surrealistes, i el resultat és una veu repetitiva, insistent, opressiva, que contrasta amb instants de càmera cinematogràfica. Si en La bèstia del cor encara podíem sentir compassió pels personatges i els seus actes no resultaven del tot inconcebibles, els de L’home és un gran faisà en el món apareixen com éssers estranys, aliens, tan obscurs i rudes que han perdut tota espurna d’humanitat.

«Vaig tenir la sort d’anar-me’n. Me’n vaig anar massa tard, quan ja estava destruïda», ha dit Herta Müller en alguna ocasió. Tanmateix, la bèstia que habita el seu cor no és un ratolí que fuig: Müller es va negar a col·laborar amb la Securitate i ha sobreviscut, fins i tot, a la traïció dels més pròxims. Les seus ferides i cicatrius queden en la literatura com un mapa rugós de l’horror del totalitarisme.

 

Publicat en el suplement «Artes & Letras CV» del diari ABC, el 30 de gener de 2010