La mirada inquietant d’Anna Seghers

«Totes aquelles ciutats, belles i antigues, eren plenes de gent ensalvatgida. Però una mena d’ensalvatgiment diferent d’aquell que jo m’havia imaginat». La frase pertany a Seidler, protagonista i narrador de Trànsit, però podria haver-la pronunciada l’autora mateixa, Anna Seghers (Magúncia, 1900-Berlín, 1983), quan fugia amb dos fills cap a la zona no ocupada de França entre milers de refugiats que omplien de misèria i pudor carreteres, places, estacions, vagons de tren. Al seu home, el sociòleg hongarès Laszlo Radvanyi, l’havien internat al camp de Le Vernet, prop dels Pirineus. Corria l’any 1940: l’exèrcit de Hitler ocupava gran part del país.

L’ensalvatgiment estrany i danyí d’aquella gentada impressionà l’escriptora: veia com sovint la necessitat de sobreviure s’imposa a qualsevol valor moral. Els exiliats, tolerats en un primer moment pels estats d’acollida es convertiren, després de maig de 1940, en «estrangers hostils», molts d’ells internats en camps de concentració. En una petita localitat del sud de França, Seghers llegia la Comèdia humana de Balzac i observava el tràfec de persones als cafès i les cues impossibles davant les ambaixades: «Al Brûleurs des Loups de vegades hi trobes francesos autèntics. En comptes de parlar de visats, parlen d’estraperlades enginyoses».

Trànsit retrata les vides sempre provisionals d’aquests refugiats: és la novel·la de l’exili. Com l’autora, el personatge aconsegueix sortir d’Alemanya i arribar a París: Seidler s’amaga en Clichy, acollit per uns amics que, afortunadament, no el van prendre per nazi pel sol fet de ser alemany. Quan la situació esdevé insostenible, emigra cap al sud, fins a Marsella. En la ciutat portuària, jueus, comunistes, republicans espanyols, desertors i intel·lectuals d’arreu d’Europa peregrinen d’un consolat a l’altre rere els documents imprescindibles per escapar a Mèxic, Brasil o els Estats Units, destins més segurs que el vell i estimat continent.

Les identitats es dissolen cada vegada més: a l’abandó del lloc d’origen, la llengua i la família, s’afegeix la urgència de partir de nou: res de sòlid, constant ni ferm al que aferrar-se. Per sobreviure en la tediosa espera entre un passat de persecució i mort i un futur incert, cal mimetitzar-se amb l’entorn, adaptar-s’hi. Seidler, orfe, desplaçat, representa la solitud absoluta: no té ningú, viu el present més immediat. La seua personalitat és imprecisa, borrosa, tot allò en què podria reconèixer-se ha desaparegut, fins i tot assumeix per atzar el nom de Weidel, un escriptor que s’ha suïcidat a París. El recurs no és gratuït perquè Seghers crea, a partir de la confusió, una trama perfectament integrada en aquesta existència insegura, passatgera: en un temps d’absències, escassesa i falsedats —«El cafè era un succedani fet de pèsols secs i el sucre era sacarina. L’esperit de vi era un succedani pudent, però la seva flameta ens omplia els cors buits d’un succedani de pàtria i de llar»—, dos homes s’enamoren de la mateixa dona, alhora que ella busca un tercer, el novel·lista mort.

La mirada d’Anna Seghers inquieta perquè mostra un món desolat, sense principi ni final, en trànsit cap a un més enllà —real i simbòlic— desconegut i pertorbador. Malgrat la militància comunista de l’autora —fou presidenta de l’associació d’escriptors de la RDA des de 1952 a 1978—, el marxisme no sembla haver deixat gaire empremta en aquesta ficció, d’ambient quasi nihilista: sense avenir, creences ni esperança, les vides transcorren a ritme d’una burocràcia absurda i inhumana.

Anna Seghers —pseudònim de Netty Reiling— renegà de la seua família jueva ortodoxa i benestant, i abraçà les idees socialistes, motiu pel qual hagué d’exiliar-se d’Alemanya en 1933. Després de la guerra torna a Berlín i s’instal·la en la zona soviètica. A l’autora, que va rebre als 28 anys el prestigiós premi Kleist, la fama li arribà en 1942 amb La setena creu. En 1944 publica Trànsit. Enfront del reconeixement literari que obtingué en la RDA, en la RFA patí l’ostracisme: Seghers mai va criticar en públic el règim de Stalin ni cap altre govern comunista. Des dels anys noranta es revisa l’obra d’aquesta metòdica escriptora de personalitat complexa i mirada inquietant.

 

Publicat en Caràcters, 34. Gener 2006