El París de Gertrude Stein i Emmanuel Bove

Paris Francia-coberta

Conta Janet Malcolm que, quan confessà que preferia l’estil «venut al públic» de l’Autobiografia d’Alice B. Toklas al «real» de Ser norteamericanos, els experts en Gertrude Stein (Allegheny, Pennsilvània, 1874-París, 1946) la miraren amb condescendència: «En momentos así me sentía como quien va a almorzar a Lutèce y pide una hamburguesa con queso». La veu «real» de Stein —repetitiva, hereva de l’escriptura automàtica que practicà amb William James (psicòleg i germà de Henry James), d’una «innecessària prolixitat», com digué Edmund Wilson— es percep en París Francia (Minúscula, 2009), un llibret que, tot i el títol, parla relativament poc de la ciutat del Sena; en aquestes pàgines, publicades en 1940, Stein voleteja sobre la idea que la capital gal·la era el lloc idoni per al desenvolupament de l’art i la literatura del segle XX pel caràcter francès —emocionant i tranquil, regit per la lògica, la moda i la tradició— i conta records d’infància i de la vida en Bilignin, racó rural de la regió de Rhône-Alpes on visqué, amb Toklas, durant l’ocupació alemanya.

Ben diferent, quasi en l’extrem oposat a la presumpció i la verbositat de Stein —que recbecon-les-bruyeres-cobertaorda l’escoli «Las ideas confusas y los estanques turbios parecen profundos» de Nicolás Gómez Dávila—, el París d’Emmanuel Bove són els afores: en 1927, trià Bécon-les-Bruyères, la vila de la banlieue on residia, per escriure un relat de viatges per a la revista Europa. En Bécon-les-Bruyères (Minúscula, 2010) —miniatura exquisida d’ironia i tendresa—, el municipi és descrit com un poble vulgar, anodí, sense misteri: «La ciutat, igual que un amic de gresca que hagués posat seny, amb penes i treballs ha aconseguit que ningú se la prengui seriosament»; amb tot, pocs llocs han estat retratats de manera tan delicada i captivadora.

Bove (París, 1898-1945) fou un home humil i malaltís —morí als quaranta-set anys de paludisme— que havia tingut la sort que, en 1924, Colette li publicara Mis amigos (Pre-Textos, 2003), una primera novel·la estranya, sòrdida i càndida alhora, que seduí els crítics i lectors parisencs dels feliços vint. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, emigrà a Argel on, segons Fabienne Bradu, es deixava guanyar als escacs perquè la idea de fracàs no el feria tant com a André Gide, el seu adversari. Ni Gertrude Stein ni Alice Toklas abandonaren França: «¿Cómo escapó de los nazis la pareja de lesbianas judías?» es pregunta Janet Malcolm en Dos vidas. Gertrude y Alice (Lumen, 2009). Resseguint minuciosament els escrits d’aquestes dones i les declaracions de qui les conegueren, Malcolm conclou que foren protegides, H417060.jpgentre d’altres, per Bernard Faÿ, autor i professor d’universitat pétainista, director entre 1940 i 1944 de l’únic diari finançat pels alemanys, l’antisemita La Gerbe; de fet, Stein i Toklas tenen molta cura de no esmentar el seu judaisme. L’encant irresistible de Gertrude enlluernava fins i tot els col·laboracionistes.

A pesar de considerar-se un geni —i d’afirmar-ho en més d’una ocasió, sobretot en l’Autobiografia d’Alice B. Toklas, que li permet parlar d’ella mateixa sense pudor ni modèstia—, Stein arriba a reconèixer que no sap inventar: «No tengo ni una pizca de imaginación dramática para la acción de mis personajes, lo único que llego a saber de sus actos es lo que sé que han hecho… No soy capaz de construir ninguna acción para ellos». Tampoc Bove, malgrat l’èxit de Mis amigos o La trampa (Pasos Perdidos/Barataria, 2011), aconseguia filar sòlidament una trama: els seus protagonistes són flâneurs, passejants erràtics en obres d’escassa tensió i argument; «Si no sé contar històries, sé dir la veritat. Potser aquest és el meu destí a la terra», escrigué. Ni el doll reiteratiu, sense fi, de Stein —qui no revisava mai el textos— ni les imatges suggeridores i detallistes de Bove basten per a crear una novel·la. Pel que sembla, la literatura —la ficció— és alguna cosa més que humilitat o egotisme.

 

Publicat en Caràcters, 64. Estiu 2013