Conta Janet Malcolm que, quan confessà que preferia l’estil «venut al públic» de l’Autobiografia d’Alice B. Toklas al «real» de Ser norteamericanos, els experts en Gertrude Stein (Allegheny, Pennsilvània, 1874-París, 1946) la miraren amb condescendència: «En momentos así me sentía como quien va a almorzar a Lutèce y pide una hamburguesa con queso». La veu «real» de Stein —repetitiva, hereva de l’escriptura automàtica que practicà amb William James (psicòleg i germà de Henry James), d’una «innecessària prolixitat», com digué Edmund Wilson— es percep en París Francia (Minúscula, 2009), un llibret que, tot i el títol, parla relativament poc de la ciutat del Sena; en aquestes pàgines, publicades en 1940, Stein voleteja sobre la idea que la capital gal·la era el lloc idoni per al desenvolupament de l’art i la literatura del segle XX pel caràcter francès —emocionant i tranquil, regit per la lògica, la moda i la tradició— i conta records d’infància i de la vida en Bilignin, racó rural de la regió de Rhône-Alpes on visqué, amb Toklas, durant l’ocupació alemanya.
Ben diferent, quasi en l’extrem oposat a la presumpció i la verbositat de Stein —que recorda l’escoli «Las ideas confusas y los estanques turbios parecen profundos» de Nicolás Gómez Dávila—, el París d’Emmanuel Bove són els afores: en 1927, trià Bécon-les-Bruyères, la vila de la banlieue on residia, per escriure un relat de viatges per a la revista Europa. En Bécon-les-Bruyères (Minúscula, 2010) —miniatura exquisida d’ironia i tendresa—, el municipi és descrit com un poble vulgar, anodí, sense misteri: «La ciutat, igual que un amic de gresca que hagués posat seny, amb penes i treballs ha aconseguit que ningú se la prengui seriosament»; amb tot, pocs llocs han estat retratats de manera tan delicada i captivadora.
Bove (París, 1898-1945) fou un home humil i malaltís —morí als quaranta-set anys de paludisme— que havia tingut la sort que, en 1924, Colette li publicara Mis amigos (Pre-Textos, 2003), una primera novel·la estranya, sòrdida i càndida alhora, que seduí els crítics i lectors parisencs dels feliços vint. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, emigrà a Argel on, segons Fabienne Bradu, es deixava guanyar als escacs perquè la idea de fracàs no el feria tant com a André Gide, el seu adversari. Ni Gertrude Stein ni Alice Toklas abandonaren França: «¿Cómo escapó de los nazis la pareja de lesbianas judías?» es pregunta Janet Malcolm en Dos vidas. Gertrude y Alice (Lumen, 2009). Resseguint minuciosament els escrits d’aquestes dones i les declaracions de qui les conegueren, Malcolm conclou que foren protegides, entre d’altres, per Bernard Faÿ, autor i professor d’universitat pétainista, director entre 1940 i 1944 de l’únic diari finançat pels alemanys, l’antisemita La Gerbe; de fet, Stein i Toklas tenen molta cura de no esmentar el seu judaisme. L’encant irresistible de Gertrude enlluernava fins i tot els col·laboracionistes.
A pesar de considerar-se un geni —i d’afirmar-ho en més d’una ocasió, sobretot en l’Autobiografia d’Alice B. Toklas, que li permet parlar d’ella mateixa sense pudor ni modèstia—, Stein arriba a reconèixer que no sap inventar: «No tengo ni una pizca de imaginación dramática para la acción de mis personajes, lo único que llego a saber de sus actos es lo que sé que han hecho… No soy capaz de construir ninguna acción para ellos». Tampoc Bove, malgrat l’èxit de Mis amigos o La trampa (Pasos Perdidos/Barataria, 2011), aconseguia filar sòlidament una trama: els seus protagonistes són flâneurs, passejants erràtics en obres d’escassa tensió i argument; «Si no sé contar històries, sé dir la veritat. Potser aquest és el meu destí a la terra», escrigué. Ni el doll reiteratiu, sense fi, de Stein —qui no revisava mai el textos— ni les imatges suggeridores i detallistes de Bove basten per a crear una novel·la. Pel que sembla, la literatura —la ficció— és alguna cosa més que humilitat o egotisme.
Publicat en Caràcters, 64. Estiu 2013