Ferides i cicatrius de Delphine de Vigan

 

No resulta difícil imaginar una jove Delphine de Vigan de dinou anys —«un esquelet de trenta-sis quilos per metre setanta-cinc»— recitant mentalment el poema Lady Lazarus de Sylvia Plath: «Morir/ és un art, com qualsevol cosa./ Jo ho faig excepcionalment bé.// Tan bé, que sembla un infern,/ tan bé, que sembla real./ Podríem dir que en tinc vocació», mentre recorria quasi insomne els carrers de París, exhibint, orgullosa, aquella figura de camp de concentració que havia modelat amb voluntat de ferro. Allò que al principi féu que se sentirà més lleugera —«més pura»—, diferent i més forta que els altres, la convertí en un sac de pell i ossos, gairebé un espectre que horroritzava —«la mort que duia al rostre»— i inspirava compassió: «No volia morir, només desaparèixer. Esvair-se. Dissoldre’s».

Els dies sense fam relata el període d’hospitalització a què hagué de sotmetre’s l’escriptora francesa si volia eixir de la foscor en què estava sumida, tres mesos d’alimentació nasogàstrica durant els quals lliurà una batalla gegantina contra si mateixa: voler o no voler sanar. En aquesta primera novel·la, publicada en 2001 amb el pseudònim de Lou Delving, ja es percep la veu impúdica però continguda que reapareixerà, deu anys després, en Res no s’oposa a la nit: una narració capaç de submergir-se —contenint la respiració— en els vessants més obscurs de l’ésser humà, i, alhora, de respectar una certa distància i fredor perquè el text no esdevinga pornografia: l’obscenitat d’exposar públicament nafres i malalties.

Que no és una qüestió només de guanyar pes ho sap perfectament Laure, la protagonista, algú que parla de «la magror com un crit», de voler fer mal als pares «tòxics tots dos», algú que cercava «destruir el seu cos per deixar de percebre res de l’exterior, no sentir a la carn i al ventre res més que la gana». Extrema sensibilitat que impedeix suportar la mediocritat —pròpia i aliena—; en el cas de De Vigan, a més, envoltada d’una quotidianitat verinosa: la mare, psicòtica fins al suïcidi —com conta en Res no s’oposa a la nit—; el pare, alcohòlic, desplegava cada nit una violència verbal metòdica, implacable, contra les dues filles. La reacció de la xica és el dejuni. No s’hi tracta de justificar la caiguda en l’anorèxia, —el personatge se’n lamenta sobretot perquè sap que ha abandonat la germana petita—, sinó d’intentar abordar, des de la ficció, allò que forma part indestriable del passat de l’autora.

Deixar de menjar. L’origen n’és confús: Laure recorda una primera repugnància a la carn vermella i, després, a totes les carns; eliminà tot tipus de matèria grassa i el sucre: «Es tornava més forta que la gana, més forta que la necessitat»; una sensació que recorda l’esperit de superació d’un esportista, però que —reconeix— tenia més a veure amb la toxicomania. Només quan la primesa és tan extrema que quasi ni es pot tenir en peu, la jove es rendeix al tractament: percep la confiança que li té el doctor Brunel, l’únic capaç d’entreveure «la vida de després».

Durant la llarga estada en el servei de nutrició, —refugi de grossos i desnodrits, malalts de la panxa i diabètics—, Laure coneix altres anorèxiques —complicitats nocives— que posen a prova la seua renúncia a no menjar més. El vincle amb el metge és com un enamorament —ha dipositat la vida en les seues mans— i això fa que no vulga trair-lo. A poc a poc, recupera l’aspecte de persona, justament allò que més l’espanta: «es convertirà en una jove de formes indistingibles, una adulta, escolti com és de lletja la paraula, com és de brutal». És el moment crucial: ha de decidir, tirar endavant o reincidir-hi. En el seu interior s’obre pas, com un batec quasi imperceptible, el desig de guarir.

Obra valenta, arriscada, Els dies sense fam és una indagació en l’anorèxia. De Vigan ens recorda que cal una gran fortalesa per a suportar la normalitat —sovint vulgar, sense brillantor— i que la bogeria, malauradament, té un fort poder d’atracció: l’atracció del buit, del forat negre; vocació de mort.

 

Publicat en Caràcters, 66. Hivern 2014