Emmanuel Bove, càndid i sòrdid «flâneur»

Diu Peter Handke que Emmanuel Bove (París, 1898-1945) «hauria d’esdevenir el sant patró dels escriptors (purs), més que Kafka, i de la mateixa manera que Anton Txèkhov i Francis Scott Fitzgerald». A part de la dificultat de definir un terme tan relliscós —i controvertit— com «escriptor pur», probablement el desig megalòman de l’austríac incomodara a Bobovnikoff, cognom real de l’autor francès; aquells qui el conegueren el descriuen com extremament humil, malaltís —passava llargues temporades als hospitals i morí als quaranta-set anys de paludisme— i pudorós fins al límit de sentir-se incapaç de redactar unes línies autobiogràfiques per al seu editor; segons l’assagista Fabienne Bradu, Bove deixava guanyar André Gide als escacs perquè la idea de fracàs no el feria tant com al seu adversari —unes partides que es jugaven a la ciutat d’Argel, on els dos novel·listes emigraren durant la Segona Guerra Mundial.

Solitari i desarrelat —era fill d’un exiliat rus i d’una criada luxemburguesa—, Emmanuel Bove visqué una infància plena d’alts i baixos, entre el luxe i la misèria, i canviant sovint de residència de París a Ginebra i Anglaterra. No és del tot estrany que aquesta inestabilitat tenyida de resignació —per la precarietat de salut i econòmica que patí també a partir dels díhuit anys, quan s’instal·là definitivament a la capital francesa— i un punt de marginalitat calés en els seus escrits i el convertiren en una rara avis entre els escandalosos i fatxendes surrealistes. Amb tot, Bove tingué sort ja que en 1924, Colette li publicà Mis amigos, la història de Victor Bâton, un vagabund «alto, sentimental e indolente» que per damunt de totes les coses desitja ser estimat; un submón obscur i brut es mostrat a través de la mirada ingènua d’aquest individu errabund dels baixos fons: «Al brindar, observé que mis uñas estaban más limpias que las de mi compañero. No supe si debía sentirme orgulloso o molesto». Així, un jovenívol escriptor de vint-i-sis anys enlluernava els crítics i els lectors parisencs dels feliços vint amb l’originalitat de la seua primera novel·la.

Tres anys més tard, la revista Europa encarregà a Emmanuel Bove un relat de viatges que poc després es publicaria a la col·lecció Portrait de la France. Bove —literàriament heterodox— decideix retratar Bécon-les-Bruyères, la localitat on viu, un lloc sense identitat, de pas, quasi inexistent —no el delimita cap accident geogràfic i el transeünt canvia de vila d’un carrer a un altre, sense adonar-se’n—: «La ciutat, igual que un amic de gresca que hagués posat seny, amb penes i treballs ha aconseguit que ningú se la prengui seriosament»; de fet, com prediu Bove, prompte perdé la municipalitat —i fins el nom— i es transformà en un barri anònim de la banlieue de París.

Bécon-les-Bruyères és una peça breu, difícil de classificar, entre el quadre costumista i la narració de viatges; amb una combinació precisa, exquisida —còctel miraculós— d’ironia i tendresa, Bove descriu l’estació, els carrers, els edificis, el Sena —en una illa del qual hi ha el cementeri de gossos— i els habitants: «El beconenc estima la seva ciutat amb discreció. En parla poc, igual que un pare seriós d’un fill pallasso»; «el vianant que en un altre lloc podria ser diputat, autor o banquer aquí no és sinó comerciant». Bécon hi apareix com un lloc vulgar, anodí, sense misteri, passió, màgia ni encant; amb tot, poques viles d’arreu poden presumir d’una estampa literària tan delicada i captivadora.

«Ningú com Bove ha tingut un sentit tan agut del detall», afirmà Beckett. Com el Victor Bâton de Mes amis, altres personatges d’Emmanuel Bove reflecteixen l’actitud del flâneur, un passejant erràtic, vague, sense objectiu, però atent a les particularitats —dels espais i els individus— i capaç d’evocar-les minuciosament amb imatges suggeridores: Bove embolcalla les seues obres amb una tonalitat càndida i sòrdida alhora que recorda de vegades la veu de Jules Renard, però menys esmolada i punyent.

Publicada en 1945, La trampa és una novel·la desassossegant, d’atmosfera kafkiana, sobre la França de 1940. Joseph Bridet —tipus mediocre, naïf, sense maldat, prototípicament bovià—, vol un salconduit per eixir del país, per la qual cosa es trasllada a Vichy i interpreta el paperot de pétainista: histriònic i afectat, prompte les autoritats comencen a sospitar-ne. A partir d’aleshores Bridet ha de peregrinar per despatxos i comissaries fins que s’adona que no obtindrà el permís per creuar la frontera i decideix tornar enrere, a la zona ocupada pels alemanys. Allà les circumstàncies encara empitjoren i aquest home grotesc i extravagant acaba en una presó: «No había diferencia entre la zona ocupada y la otra. En los dos lados reinaban el egoísmo y el miedo. (…) La gente vivía anestesiada. La derrota había sido tan brutal que había aniquilado su capacidad de reacción. Parecían simplemente agradecidos, no se sabía a quién, de seguir con vida».

En opinió de Raymond Cousse, un dels reivindicadors de la figura d’Emmanuel Bove a principis de la dècada dels huitanta, la principal raó per la qual Bove caigué en oblit després de la seua mort és per la singularitat dels seus textos i perquè aquests no nodrien cap debat: «A França un autor no és plenament apreciat més que si és d’altra part un mestre pensador o serveix una causa exterior a la literatura». Malgrat l’èxit i el reconeixement d’obres com Mes amis, Arnaud i La trampa, el cert és que Bove excel·leix en les distàncies curtes —sense la tensió i les dificultats d’ordir un argument— com prova la genialitat de Bécon-les-Bruyères. El mateix Emmanuel Bove, discret i insegur, dubtava de la seua capacitat com a narrador de llarg recorregut: «Si no sé contar històries, sé dir la veritat. Potser aquest és el meu destí a la terra», escrigué; en el fons, una declaració d’algú potser no tan humil com defensen aquells qui el conegueren.

 

Publicat en Caràcters, 57. Tardor 2011