En Nabokov & Co., el crític Alfred Mondria ens apropa a l’obra de Joseph Roth, Saul Bellow, Stefan Zweig, Charlotte Brönte o Augusto Monterroso, entre molts altres escriptors, sense oblidar Josep Pla i la valoració d’alguns dels autors valencians destacats dels últims anys. El llibre recull els articles que Mondria va publicar entre 1999 i 2003 en diverses revistes i diaris, sobretot en el suplement «Posdata».
Fotos: © Manuel Molines
—Diu que a Marcel Reich-Ranicki, «el teatre i l’impacte de les primeres lectures li descobriren la vocació de crític literari». Podria dir com li succeeix a vostè?
—Primer has d’encaixar amb esportivitat la falta d’imaginació i la incapacitat de fer versos. Després descobreixes el món —tan atraient i mai acabat d’explorar— de la crítica, les connexions d’uns autors amb uns altres, els desafiaments que conté una obra. Més que un autor en concret, és la percepció de la història de la literatura com una cadena d’enllaços, rivalitats, triomfs i derrotes. Un dia et llances, temeràriament, a fer la teua proposta de lectura. L’objectiu final: no dir moltes barbaritats, o com a mínim que no es noten massa.
—Què és exactament un crític literari: un lector atent, un intel·lectual, una «subespècie» de l’escriptor?
—Com intente explicar en el pròleg, la crítica és l’impuls reflex de qualsevol lector, impressions i juís que ens provoquen els llibres. Una altra cosa és concretar aquestes valoracions en un paper, dosificar la malícia i la indulgència. Connolly deia que no hauries d’escriure res —i menys una crítica— que no poguera interessar a Horaci, Milton, Swift o Leopardi. Clar, si t’ho prens al peu de la lletra trencaries tot el que escrius, però la qüestió és el nivell d’exigència.
—Sovint es declara poc amic d’escoles acadèmiques i moviments d’anàlisi textual —la semiòtica li produeix asma—, per què?
—Semiòtics, deconstructivistes i tota aquesta fauna: vaig tindre la mala sort d’empassar-me aquests subproductes francesos a la universitat amb la indigestió consegüent. Trist, però del món acadèmic —i les somníferes tesis doctorals— poques vegades ixen idees suggestives.
—Quins són els crítics que més l’han influït?
—Harold Bloom, malgrat la parauleria i les patinades, plantejà amb encert la competència ferotge que és la literatura. Les memòries de Ranicki són un fabulós curs d’adaptació a la selva de crítics i autors i sent debilitat per la confluència d’autobiografia i crítica en Connolly. L’Auden lector és imprescindible, magnètic. L’aplom de Lionel Trilling i la claredat insolent d’Edmund Wilson també entren en les preferències. Quan estic baix d’ànim, visite el doctor Johnson.
—Vostè parla de la «conveniència d’alternar els escrits sobre llibres amb els d’història o d’actualitat política»…
—Crec que no és un mal programa combinar la literatura amb els assajos polítics i d’idees; si no, perds el sentit de la realitat més del que ja és habitual.
—Es defineix admirador de Gabriel Ferrater, Joan Fuster i Josep Pla, i confessa deutes explícits amb Valentí Puig. Què li han aportat aquests autors?
—La intel·ligència lectora de Ferrater és intimidatòria, quasi insultant, no et canses mai de llegir-lo. Fuster, quan arracona la ideologia i el dogmatisme, té una intuïció magnífica i com a provocador és divertidíssim. La recompensa afegida d’enganxar-te a Josep Pla és que et facilita, a més, una bona guia de lectura. Pel que fa a la literatura particular de Valentí Puig, el seu cànon és d’una solidesa inqüestionable.
—També es considera «nabokovià entusiasta», de fet és «l’autèntic tòtem que senyoreja tot el volum». Què li apassiona de Nabokov? I què li diria a algú que encara no l’ha llegit, per quin llibre li recomanaria que s’endinsara en l’autor de Lolita?
—Per a mi Nabokov representa la felicitat de la lectura, una espiral de trampes i jocs literaris, una prosa resplendent, atenta al matís, la sorpresa i el somriure. Els aspirants a nabokovians farien bé de començar per Pnin, un senyor que et reconcilia amb el gènere humà. Lolita és una adolescent capbuit insuportable i un ser d’una sensualitat paralitzant, ofensiva, inaccessible sota els ulls sarcàstics i diabòlics de Nabokov. Amb els cursos de literatura russa i europea pots divertir-te més del que la gent al·lèrgica a la crítica es pensa, i encara que demà diré el contrari, Ada o l’ardor és la preferida.
—En un dels seus articles comenta com Joan F. Mira es preguntava desafiant el perquè de l’absència d’una crítica literària al País Valencià «capaç d’arriscar alguna cosa». Vostè què en pensa?
—Dissortadament, en la crítica sol predominar —ací i a tot arreu— un mercadeig d’interessos i favors. Una de les bases fonamentals del crític és opinar, conformar el seu propi «discurs del gust», la qual cosa ha d’ocasionar irritacions i disconformitats, i alguna que altra adhesió, però sense fer-se massa il·lusions. Si el que vols és crear germanors i consensos s’ha de buscar una altra ocupació, com l’acupuntura o la jardineria.
—En les pàgines d’aquest suplement ha publicat crítiques negatives, textos que alguns han qualificat d’«incendiaris», com ho viu, això? És difícil mantenir la imprescindible independència del crític?
—Cadascú fa la seua tria, més encertada o desencaminada. Conseqüència: fas pocs amics i uns quants enemics; que hi farem, com a crític has de proposar-te eixir de casa el mínim possible, per si de cas, i per evitar el contacte excessiu amb els autors que no facilita l’apreciació d’una obra. Respecte a aquests articles que comenta vostè, sincerament, no els trobe tan rebentaires. Quan entres en la crítica anglosaxona o bé presencies una discussió entre poetes valencians, t’adones que no passes de ser una ànima càndida.
—Com veu la literatura valenciana actual? Respecte a la narrativa, per exemple, pensa —com vostè diu que comenta Vicent Alonso— que tendeix «a allunyar-se del present i servir-se, abusivament de la coartada del passat i del recurs fàcil de carcasses experimentalistes»?
—Compartisc amb Vicent Alonso el diagnòstic: la nostra narrativa ha tirat mà, molt sovint, de la història, el ruralisme i una avantguarda un poc desbaratada. Però cap tradició literària del món ho té fàcil, sempre hi ha condicionants, amb el passat i amb els contemporanis. L’herència del nouveau roman no és precisament un regal per als francesos, com tampoc no ho és l’excés de metafísica per als escriptors alemanys. Els anglesos, quan sembla que han esgotat totes les vies, sempre troben una eixida nova.
—I respecte a la literatura del jo —diaris, dietaris, autobiografies, memòries—, és cert que està en alça?
—Sí, una sort per als que som addictes a aquest gènere, però amb una objecció: la literatura memorialística pareix, enganyosament, senzilla, i és un gènere molt complex; s’ha de reflectir —o inventar— un personatge amb enigmes i zones d’ombra, que ens atrape. Com més dietaris lliges, de la literatura catalana i d’altres, més entens la grandesa i l’habilitat de Josep Pla.
—És encara la poesia el gènere de referència de la literatura valenciana?
—Sí, perquè hi ha més tradició i les línies estan ben marcades. Però de les mancances en altres gèneres no tenen la culpa els poetes. Els narradors i assagistes han de saber administrar l’herència pròpia, però com diu Kundera de les llengües petites, també servir-se del que han aportat altres literatures. L’escriptura és una història de préstecs i bandidatges, també entre llengües diferents.
—Diu que «la bona literatura no ensenya res, però sempre hi aprenem alguna cosa»…
—La frase és de Valentí Puig, i crec que és certa. La literatura no substitueix la vida ni aporta grans solucions, però ens tira molts cables i pense que és una bona escola d’aprenentatge.
—Aconsegueix contagiar la passió per la lectura als seus alumnes?
—No sempre, però alguns perceben que ets un maniàtic que s’ho passa molt bé amb una matèria que ells troben arcaica i innecessària.
—Té en ment algun nou llibre?
—Després de Nabokov & Co. hauria de pensar en algun projecte realment seriós, però t’enfrontes amb el principal obstacle de l’escriptor —i de la crítica—, vèncer la peresa.
Publicat en «Posdata», diari Levante-EMV, el 31 de març de 2006 (l’entrevista en pdf)