Sense pietat

Economistes, cirurgians plàstics, gastrònoms, escriptors, periodistes, aficionats al «running» i altres espècimens desfilen per les pàgines de Tot això ho faig perquè tinc molta por, un retrat caricaturesc —de vegades, cruel— dels urbanites d’ara.

 

La distància entre allò que pensem i allò que diem —més o menys gran, més o menys premeditada, segons els casos— és un recurs que Empar Moliner utilitza amb habilitat; ja siga per educació, timidesa o hipocresia, o per qualsevol altre motiu, el contrast entre l’interior dels personatges i les seues paraules o accions sovint fa riure. Així, en «Bullying» —el primer conte, concís i suggeridor—, el professor Torralba, economista i tertulià esporàdic en programes de ràdio, calla el menyspreu que sent cap a la muller —alta i prima, controla escrupolosament les calories que ingereix, mentre que el marit no sap resistir-se als menjars que engreixen— i fins i tot cap al fill, grosset com ell, però afigat i paradet, a diferència del pare triomfador. També «Tot això ho faig perquè tinc molta por» —més fluix— se sustenta en la contraposició entre el monòleg silenciós d’una xica pusil·lànime i un tant neuròtica i la reacció que té en la sala d’espera de l’oculista. O «Un blog de gastronomia», que recrea un ambient tancant, exclusiu, al qual té accés casualment un matrimoni de gastrònoms aturats, i on destaca la descripció de la contenció obligada d’uns éssers que se sotmeten habitualment a la cirurgia plàstica: «Aquelles cares les convertien en dones educades, serenes i lentes. Eren serps sinuoses i brillants».

Però l’humor es ressent de situacions excessivament dramàtiques i per això alguns textos deixen un regust acre. «La mullena», de trama ben mesurada, és d’una crueltat esfereïdora; en «L’home dels espàrrecs», qualsevol intent de comicitat sucumbeix davant la duresa d’una violació; i, sobretot, «Sempre ho havien dit», en què la mort d’una filla eclipsa el dibuix de la personalitat de dos ex cocaïnòmans, per molt versemblant que siga. Sense arribar a aquest nivell de tragèdia, «Dos anys en la vida de Flora Camí», protagonitzat per una dona de fer faenes que quaranteja, és d’una impietat que fa mal. Tanmateix, «Com fer servir el desfibril·lador» —una mena de modernització de la faula dels dos conills d’Iriarte— té gràcia, a pesar d’estar construït sobre l’atac de cor d’un realitzador de programes de televisió.

I és que l’autora l’encerta sobretot quan retrata els mitjans de comunicació i el món de les lletres; de fet, «La sessió de maquillatge», que obria No hi ha terceres persones —l’anterior llibre de relats—, concentrava en menys de cinc pàgines els trets que caracteritzen molts contes de Moliner: el xoc entre persones de distinta classe i cultura —un premi Nobel de literatura i una maquilladora— i la precisió de l’el·lipsi. En el nou recull, «La divisió de les famílies» és un dels més divertits: una escriptora «maleïda» i independentista necessita imperiosament els diners del premi Amb Veu de Dona, per això sotmet l’original a tots els canvis que li va suggerint l’editora —que es diu Iolanda—, alhora que s’atipa de menjar porqueria; el final està especialment aconseguit perquè amalgama èxit i fracàs. I també «El tema de l’article», que planteja la falta d’escrúpols d’una periodista que menteix sense pudor per tal d’aconseguir acabar la columneta del dia que se li resistia. Tanmateix, «A la nostra edat», sobre un redactor televisiu gai, no és dels millors.

Urbans, actuals i satírics, els contes d’Empar Moliner esbossen amb pinzellades implacables febleses i obsessions de creadors i d’individus mediàtics—l’ànsia de reconeixement, de bellesa i de renom n’és una constant—, i també de gent de classe social no tan benestant —amb els quals, de vegades, fa la impressió que la veu narradora s’acarnissa. De tant en tant, el traç és més fi —menys distorsionat— i s’hi perceben matisos i ambigüitats de les relacions, com les baralles, rancors, complicitats i silencis del matrimoni —la parella, font inesgotable de contradiccions i de gestos ridículs. El resultat és una estampa grotesca, gens compassiva, de les debilitats humanes.

 

Publicat en «Posdata», diari Levante-EMV, el 21 de maig de 2016 (l’article en PDF)