Imma Monsó i l’atac del leviatan

«Tot aquell que sobreviu a l’atac de la balena acaba sabent més» sentencia Guillem, el xaval tan obsedit per allò que llig que aprèn de memòria capítols sencers i representa una vegada i una altra les escenes clau de les obres que l’han impactat. Però Mateu, únic amic i còmplice d’aquestes interpretacions —«No li diguis interpretar», diu Guillem— li retrau que «Ahab només està obsessionat a venjar-se… I trobar la balena és el seu final. De què li servirà, ara, saber més? De què li servirà saber coses que no sap que les sap?». La fantasia de Guillem és desmesurada i encomanadissa, com una mena de Quixot de dotze anys capaç d’arrossegar Mateu a les aventures escabellades que imiten la ficció «amb una intensitat que fregava el deliri del foll».

És precisament la combinació de literatura i realitat un dels fonaments de l’última novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959) perquè enllaça les dues línies argumentals que s’alternen i conflueixen en la segona meitat del llibre —la dels xiquets i la d’un matrimoni en crisi que cinquanteja—; perquè les personalitats de dos dels protagonistes s’alcen sobre aquesta fusió i se’n nodreixen: Guillem, el nen solitari, i Raquel, la dona que tradueix versos i els recita mentalment i que creu que la paraula poètica «la salvaria de la potència invasiva de les imatges»; i perquè gran part de la trama creix també a partir d’aquest joc de mentides i veritats, sobretot allò vinculat al thriller, a la possibilitat que la persona estimada, amb qui s’ha conviscut durant dècades siga, de sobte, una altra, amb la mirada «que ella s’imagina que deu tenir el suïcida a punt d’actuar». Fins i tot l’estil s’hi sosté i s’hi enreda com una heura espinosa, i no solament per les referències explícites a Moby Dick i al suspens i l’angoixa del conte La migala de Juan José Arreola, a El poeta és un fingidor de Pessoa o a Segrestat de Stevenson, sinó per com el narrador ens enganya i ens guia alhora: indicis equívocs, pistes subtils que no porten enlloc i la parcialitat de la informació quan s’aproxima al punt de vista d’algun personatge.

Imma Monsó tracta amb respecte els éssers que crea, siguen lectors de tirada misantropa amb un bigarrat món interior o individus pragmàtics, gens fantasiosos, metòdics, «més dotats per a l’optimisme i la lucidesa» —«Estic en procés de reconciliació amb els gregaris», ha comentat l’autora en una entrevista recent. És una escriptura rica, que flueix sense esforç però complexa, sòbria i irònica alhora, amb moltes capes no nítides que s’entrecreuen i es fonen com fulles de tardor que s’acumulen, cadascuna amb minúsculs rastres de vida —teranyines, molsa, fongs. S’hi enfoca la parella, grisalla confortable però sense sorpreses: després de vint anys amb el món interior en estat de latència, quan els fills ja són grans, Raquel «sent la imperiosa necessitat d’esbarriar alguna cosa massa recta, massa endreçada i massa regular». Tanmateix serà el marit —«que ella trobava d’una simplicitat deliciosa i esglaiadora»— qui la desconcerte amb una treballada i perversa celebració d’aniversari. El matrimoni com l’addició de dos elements disjunts que s’acoblen amb un entusiasme que el temps desllueix i que manté la inèrcia. I, entre aquestes capes de paraules, també la infància, territori inhòspit on no tornar, origen alhora de pors pregones i confuses i d’amistats que semblen invulnerables. La veu de Monsó és pulcra, intel·ligent, no s’abandona mai a la transcendència, tot i que parle de somnis, de símbols —els noms, els falcons de Melville, una bèstia verinosa que habita entre nosaltres…— i que reivindique la importància de l’èpica, la travessa amb un toc d’ordinària realitat: «He de pixar» és la frase que trenca amb naturalitat tres setmanes de silenci entre l’home i la muller. O «No em vinguis amb collonades ecologistes impròpies del segle XIX… —replica Guillem a Mateu, quan aquest li retrau que els cetacis estan en perill d’extinció— L’èpica de la balena és el que importa. El gos… el gos és entranyable, com les mosques… Però la balena és tota una altra cosa…». L’obra teixeix una atmosfera de tensió creixent amb els diàlegs —estrats de mots— més que no amb les accions.

«Potser podríem canviar una mica el final» proposa Mateu sense convicció perquè té por a la mort, ni que siga fingida, quan ha de representar, en la clariana deserta d’un bosc, el paper del capità Ahab. Una por que sustenta també la història del matrimoni tancat en un cotxe que no es pot obrir des de dins; la bogeria —l’ésser estimat pot arribar a transformar-se en un psicòpata?— i la mort. «Quan et passen coses, les pors s’enforteixen», ha dit l’escriptora, que confessa una certa debilitat pel personatge de Guillem: «Jo era molt solitària i llegir era la meva gran evasió». Amb L’aniversari, Imma Monsó ens recorda que, inclús si ajuda, la literatura no salva: saber més o saber coses que no se sap que les saps només serveix si se sobreviu a l’atac del leviatan.

 

Publicat en Caràcters, 75-76. Primavera – estiu, 2016