Diverses autores
Nosaltres les fusterianes
Tres i Quatre, València, 2017
És un honor ser-hi, pense, però m’hi trobe un poc estranya, com una intrusa que s’hi haguera colat per la porta del servei. No és fàcil classificar-se amb etiquetes: fusteriana, uf. Confesse que conec poc Joan Fuster per a denominar-me així, deguí començar a llegir-lo quan ja havia mort i, en lloc d’escriptor, em va ser presentat —ai las!— com a pare de la pàtria. He de reconéixer també que, quant a gustos literaris, tendisc més a planiana, tot i que això, a terres valencianes, entre segons qui, puga sonar quasi a sacrilegi: amb Pla, em sent tan a gust, no me’n canse mai, m’encomana una mena de serenor; en canvi, amb Fuster, va a estones. La culpa és seua i meua, ho sé, com sempre entre llibre i lector. I no és perquè Fuster haja escrit que «La soledat és l’única virtut viril. Vull dir: l’única que no poden practicar les dones i l’única que mereix ser practicada per l’home» o que «Els odis dels poetes són femenins» —això últim, si em burxeu un poc i amb dos copes de vi, quasi podria subscriure-ho—; càpsules de misogínia més o menys explícita, els grans autors n’han amollades tantes que les «senyoretes» ens hi hem immunitzat: Jules Renard, Gombrowicz, el mateix Josep Pla, per descomptat. Fuster, de vegades, és molt gran, poderós: «Algú va inventar l’art per suplir les deficiències de la veritat», «No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant», «Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia», «L’únic consol de ser mortal és que els altres ho són tant com tu, o més», «Tot demana entrenament. Fins el dolor»; i també quan, amb bon ull de crític, diu coses com que «L’Espriu no és dels qui “surten” de la desolació: és dels que s’hi queden i en fan una victòria ètica. Per a ell, viure és meditar la mort». Però altres vegades, s’amaga rere complicades construccions —«Al capdavall, els reductes minoritaris de la “cultura”, a la llarga sempre acaben revertint en una eficàcia multitudinària positiva»— o, qui sap si fugint de possibles ambigüitats, explica massa: a alguns aforismes —i que em disculpen els devots— els sobra la segona meitat: «Algú ha observat que mai no s’ha erigit cap estàtua a un crític. Potser això és una raó més perquè els crítics es reafirmen en la seua vocació» o «Amb bons sentiments es fa mala literatura; amb sentiments perversos, també. En general es fa sempre mala literatura —sobretot a força de sentiments». En un altre lloc, en un altre context, dir que un bon escriptor no és sublim sense interrupció, no estranyaria ningú; ací s’ha arribat a afirmar —i a publicar— que Fuster encerta «fins i tot equivocant-se». Aquesta pressió que exerceix tot l’aparat de la canonització incomoda, com si Fuster haguera d’entusiasmar perquè sí, perquè sóc valenciana. (I jo amb la identitat tan desendreçada que no hi puc rebre ningú). Però de la idolatria i la pompa que ha suscitat, Fuster no n’és responsable i, de fet, això no ha contribuït, precisament, que es conega l’escriptor; com ell diu, «De vegades, la serp dogal pot semblar-nos una bufanda amistosa. Són les coses de la vida».
Publicat en el llibre Nosaltres les fusterianes (Tres i Quatre, 2017)