El llenguatge dur i acre de la poesia de Jordi Llavina en «Diari d’un setembrista», un llibre que parla de deteriorament, decepció i oblit, de la llavor de mort que rau en cada instant.
JORDI LLAVINA
Diari d’un setembrista
Premi Alfons el Magnànim València de Poesia
Bromera, Alzira, 2007
Un «setembrista» deu ser algú instal·lat permanentment en el retorn a la normalitat i a la serenor, encara amb l’agost enganxat a la pell; algú que percep el declivi inevitable d’allò que batega, també en els breus instants d’esplendor que permeten els dies. Aquest Diari sap a aquell «Lunes» de Jaime Gil de Biedma que d’alguna manera lliurava de la saturació festiva: «Pero después de todo, no sabemos / si las cosas no son mejor así, / escasas a propósito… Quizá, / quizá tienen razón los días laborables».
Jordi Llavina (Gelida, 1968) construeix uns poemes sòlids: una llarga escena en què, a poc a poc, es menyscaba algun element —l’aigua és gela o la superfície blavíssima d’una piscina esdevé verda i espessa, les abelles moren en l’albelló d’una dutxa—, suficient perquè s’hi aboque el deteriorament, la decepció de viure; alguns textos retraten la desolació absoluta, com «La maduresa» —l’estampa crua, descarnada i freda d’una parella que encara fa l’amor— o «Vell amb copa buida», que es deté en les marques de la degradació, amplificades per comparació a un passat —real o fingit— de «violes, roselles, clavells». Hi ha certa insistència en plecs i humors pels quals aflora la malaltia, la decrepitud —cossos humans envellits o extremament prims—, també el suïcidi; fugint de qualsevol besllum de sentimentalitat, del «desbordament de l’emoció», algunes imatges arriben a ser vertaderament desagradables, com el líquid fet malbé de «Llet», la fosa amb forma de «cosset d’un nen» o aquesta referència a la infertilitat: «L’esperma ha quedat / assolada dins la petxina / de la dona, que un fill perdut / va tornar eixorca —ara, celler / sense gota de vi, només / humitats d’ell a les parets, / fosforescència de glaç / a la carn de dins». Altres poemes, com «El somni», parlen del desencant, com si la vida fóra un truc de màgia massa tosc com per a no adonar-se’n; i solament uns pocs contenen espurnes de vitalitat: la calor imprescindible del cos estimat a «Glasgow», la delicadesa, les atencions a l’altre d’«Esmorzar» o l’acceleració intempestiva del cor davant la presència d’un amor antic a «Les Canàries».
Temperats alguns excessos morbosos de La corda del gronxador (Moll / Proa, 2006), primer poemari de Llavina, l’autor reprèn una escriptura dura, inclement, que enfoca arrugues, lleganyes, saliva, i un tapís de verdets, fongs i floridures que cobreixen d’un aire resclosit, romàntic, les escenes figuratives. Aquell llenguatge més explícit de La corda del gronxador —la primera persona guiava el sentit de les imatges—, canvia: l’al·legoria creix, es fa més suggeridora, sovint lliure de versos que restringeixen l’evocació de la metàfora.
Si, com diu Llavina en l’«Assaig de poètica», escriure un poema és «humitejar-se el dit i tastar un gust», el sabor d’aquest llibre és acre i gelat el tacte: oblit, acabament i mort refreden l’aigua tèbia de la vida, «un verd de fusió, / d’oblit de final de setembre: porta dins el blau enganyós / dels dies de l’estiu».
Publicat en «Posdata», diari Levante, el 14 de desembre de 2007 (l’article en pdf)