Espies i amors en temps de guerra freda

Ian McEwan és un autor que fa que el lector se senta còmode; pot commoure’l amb un drama delicat com A la platja de Chesil i amb una tragèdia com Expiació, o fer-lo riure amb Solar —alta comèdia—, però no l’abandona mai en un terreny inhòspit: és un narrador que acompanya i no és condescendent, que et tracta amb el respecte d’un còmplice. En Operació Caramel, qui parla és Serena Frome, voraç lectora de tot el que cau en les seues mans —des de literatura barata a grans clàssics— que als vint-i-dos anys treballà en el servei secret britànic en una missió de la qual no va eixir del tot indemne: amb l’Operació Caramel, l’MI5 subvencionava, a través d’una fundació cultural fictícia, un grup d’escriptors que se suposava que havien de servir, sense saber-ho, de contrapès a la tolerància i fins i tot simpatia que inspirava el comunisme: «en el context de la vida i la política estudiantils, només es percebia com un fet una mica desagradable». Són els anys seixanta i setanta, plena guerra freda, quan una crisi profunda assola Gran Bretanya: vagues provocades per la inflació, talls d’electricitat, el terrorisme de l’IRA. Però, com diu Serena Frome, «Cambridge estava si fa no fa com sempre» i la jove universitària, amb una maleta plena de llibres i un amant entrat en anys que l’adora i que «no amenaçava mai de deixar la dona», sent que podria menjar-se el món.

Amb mestria de gran escriptor, McEwan tiba els límits dels gèneres de ficció, però sense arribar a trencar-los; si Solar era una sàtira amb elements de thriller, Operació Caramel té estructura de novel·la d’espies però, sobretot, és una història d’amor: primer, la de Serena i Tony, l’home que introdueix la xica en el cercle de l’MI5 i gràcies al qual ella «coneixia els esforços amb què s’havia bastit la civilització occidental, per molt imperfecta que fos»; després, el romanç amb Tom Haley, l’autor novell que l’atractiva agent ha reclutat perquè amb els seus textos contrareste la propaganda prosoviètica. Haley, un dels personatges que sustenta tot l’entramat, no apareix fins més enllà de la pàgina cent, arriscada acrobàcia de què McEwan no solament eix ben parat, sinó sobre la qual s’hi permet ironitzar. Com diu Martín Schifino, és com si una obra de John le Carré es transformara en una de Jane Austen.

I és que la literatura és altre dels filons de McEwan: els contes de Haley que Serena llig abans de conèixer-lo i que la sumeixen en un grau d’intimitat amb ell —pensaments sobre el sexe i l’engany, sobre l’orgull i el fracàs— que intueix que s’esmicolarà així que facen la primera encaixada; la vanitat sense fi dels autors superbament retratada en l’escena del primer encontre; la paròdia genial de la crítica —la xica no sap quan ni com llegir a Haley les ressenyes negatives—; i, en general, tot un seguit de qüestions metaliteràries més o menys iròniques —«les novel·les sense personatges femenins eren un desert exànime»—, perfectament trenades en l’argument.

En aquesta complexa trama d’intrigues, conflictes socials i reflexions sobre la lectura i l’escriptura, McEwan dibuixa els trets de dos generacions enfrontades: la dels pares —i l’amant que cinquanteja—, gent d’ordre que havia lluitat en alguna guerra, homes amb encant que «es prenien els plaers seriosament (el vi, el menjar, la pesca, el bridge…)»; i la dels fills, rebels sense causa que volien destruir-ho tot, com Lucy, la germana de Serena, «la més escandalosa, exuberant i agosarada» que «s’havia deixat convèncer molt més que jo pels alliberadors anys seixanta» i que en patirà les conseqüències. McEwan pobla aquest bigarrat escenari d’individus que sovint humanitza d’un traç —«les explicacions psicològiques li provocaven una aversió molt anglesa»; «fill únic, internat masculí: no sabia adreçar-se a les dones quan anaven mal dades»—, figures que rarament es deixen atraure pel buit. Amb McEwan, s’agraeix la complicitat d’algú que prefereix el somriure a la ferida.

 

Publicat en Caràcters, 67. Primavera 2014 (l’article en pdf)