Entre la nena francesa que fou Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966), impotent davant la psicosi que aclaparava la trencadissa i danyosa Lucile —la seua mare—, i el xiquet despòtic i impostor que descriu J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) en Infantesa, hi ha, evidentment, una gran diferència, però els dos autors comparteixen una certa impudícia imprescindible per a exhibir un personatge despullat —netament disseccionat, en el cas de Coetzee— i per a plasmar una mirada infantil, espantada, davant la tragèdia i la infelicitat: «Res del que experimenta a Worcester, a casa o a l’escola, el porta a pensar que la infantesa sigui res més que una època per carrisquejar les dents i per aguantar», escriu el Nobel sud-africà.
Un ésser nu —dolgut i aterrit— s’obre pas amb contundència en les pàgines de Res no s’oposa a la nit; De Vigan va créixer amb la por que la mare se suïcidés en qualsevol moment: «Estic a punt d’ensorrar-me» escrigué Lucile amb pintallavis roig —i amb una crueltat de la qual probablement ni se n’adonava— en l’espill davant del qual es pentinaven cada matí les seues filletes «amb l’amenaça tatuada a la cara». L’escriptora francesa conté el to —i la respiració—, no afluixa les regnes d’una història que es rebel·la, que li tira guitzes furioses: el relat del primer brot psicòtic de Lucile un fatídic 31 de gener de 1980 i el consegüent internament, la probabilitat que l’avi hagués abusat de la mare, l’anorèxia de l’autora. Les reconstruccions són interrompudes, necessàriament, per capítols que remeten al moment de la composició.
De Vigan escriu una novel·la sobre la vida de la mare —i sobre la seua pròpia— que té una gran part de documental: entrevistes a familiars i amics, cites del seu diari adolescent i dels papers de Lucile, fotografies, les gravacions de l’avi. També Coetzee se situa audaçment en el làbil límit entre assaig i ficció: tria una sorprenent i efectiva tercera persona per a les memòries o s’inventa —en Temps d’estiu, l’última part— un joc de veus alienes que parlen sobre ell, una forma d’abordar pulcrament —amb guants estèrils i bisturí— una qüestió
tan punyent com la relació amb el pare. Sobre un fons autobiogràfic, aquests autors componen un gènere híbrid en què es perceben, en relleu, pinzellades de reportatge.
En Res no s’oposa a la nit, De Vigan parla de la «impossible veritat» del passat, no pot saber si la mare es reconeixeria en el llenç que en fa en aquestes pàgines: «Per a tots nosaltres, la Lucile —la seva dolçor, la seva violència— continua essent un misteri». Allò que escriu és, com a molt, només la seua veritat. Quin grau de realitat hi ha en la personalitat amb què es mostra Coetzee en els seus llibres?: un ésser sense arrels, maldestre en les relacions sentimentals i familiars, un intrús, un tipus incòmode en la pròpia pell «com un cranc fora de la closca, rosat, ferit i obscè».
El narrador de Ciutat del Cap ha declarat alguna vegada que «u no comença per tenir alguna cosa sobre la qual escriure i, aleshores, hi escriu. És el procés d’escriure mateix allò que permet a l’autor descobrir el que vol dir». Tot i no representar una contradicció estricta, aquestes paraules no coincideixen del tot amb la percepció de l’ofici que confessa De Vigan: «Escric a causa del 31 de gener de 1980. L’origen de l’escriptura se situa en aquell dia, ho sé d’una manera confusa, en aquelles hores que van capgirar les nostres vides, en els dies previs i el temps d’aïllament posterior». Allunyats per dècades, milers de quilòmetres i circumstàncies, Coetzee i De Vigan retraten, amb sòlida versemblança, fragments dels xiquets ferits que foren.
Publicat en Caràcters, 63. Primavera 2013