Lliçons de misantropia

Per la concisió —menys de cinc pàgines—, pels contrastos —la joventut, frivolitat i desimboltura d’una maquilladora enfront de la vellesa, la modèstia i la parquedat d’un premi Nobel de Literatura— i per les el·lipsis, els silencis de l’escriptor davant la xerrameca de la xica, «La sessió de maquillatge» és un dels millors contes de No hi ha terceres persones, d’Empar Moliner. La impotència d’un home que ha arribat a l’estatus més alt de la seua professió i que resulta un absolut desconegut per a la dona que li retoca metòdicament el rostre i les mans abans d’una entrevista en televisió. No es tracta només de relativitzar els triomfs d’una vida —la insignificança d’un individu qualsevol—, la desolació és més íntima i punyent: l’home, un jueu que sobrevisqué a la barbàrie nazi, queda mut davant una noia que desconeix la paraula Holocaust. Aquest primer relat concentra elements que, d’una manera o altra, reapareixen en les històries següents: la fama, el món del periodisme i la televisió, el xoc entre persones de distinta classe social, la precisió de l’el·lipsi.

Tenir fama o anhelar-la i fer l’impossible per aconseguir-la és un dels trets que defineixen alguns personatges d’Empar Moliner; com l’autora madura, alcohòlica i cocaïnòmana que explica en un monòleg que, després d’una novel·la «optimista, però dolenta, que es va vendre molt bé», ha recuperat el cinisme de temps enrere perquè ha trencat amb el xaval amb què sortia: «L’amor idiotitza molt l’escriptor, en general. Ara ja torno a estar sola com una mona i això espavila. ¿Com vols que no hagi escrit una obra mestra? ¿En què vols que ocupi el temps?». O com el periodista trepa i sense escrúpols de «La contra», que presencia la mort sobtada d’un ex president de la Generalitat i hi veu l’oportunitat de fer-se un nom en la premsa, ni que això supose manipular l’actitud i tergiversar les últimes declaracions del difunt.«La contra» és un dels pocs textos de No hi ha terceres persones que recorden l’humor de T’estimo si he begut, anterior recull de ficció de Moliner: et diverteixes quan veus patir un tipus tan infame. També «A ella no li agrada que se sàpiga» conserva aquest to: l’èxit transforma una taverna de poble en un lloc de moda, destruint l’apreciada rutina d’un traductor de grec clàssic, el senyor Pere. Tanmateix, la misèria —econòmica, però sobretot d’esperit—, l’aflicció i el menyspreu —també cap a un mateix— regnen a la resta del volum.

La humiliació arriba al zenit amb «Quina noia tan animosa»: una infermera que accepta «fer favors» al fill paraplègic d’una parella a canvi d’aferrar-se a l’esperança que el romanç que manté amb el pare del xiquet esdevindrà quelcom més estable. De nou, sense els talls de cirurgiana de Moliner, aquest conte no assoliria el regust metàl·lic que deixa a la boca. Humiliant és la situació dels propietaris d’un restaurant amb dos estrelles Michelin que dissimulen difícilment i lamentable la falta de clients i d’ingressos. Humiliada apareix l’explosiva presentadora d’un concurs nocturn de TV quan recorda les escenes prèvies a l’avortament al qual està a punt de sotmetre’s en «Melodie Nakachian». Patètica és la protagonista d’«Una mica de dieta i exercici»: una dona grassa i feliçment casada que s’embolica amb un peruà indiferent a tot —excepte al sexe— perquè així es pensa que té una vida més interessant. No menys patètic és el matrimoni que ha adoptat un xiquet hispanoamericà en «Wilson», el pare intenta cremar l’escola del nen quan s’adona que no l’estima, que el menysprea, però ni això: el destí tràgic li ve massa gran. Trist és l’home d’«Un mètode per dormir sense plorar», que prefereix gitar-se a l’habitació del fill i acaba posant-se bolquers, en un gest absurd propi de Pere Calders, però més amarg.

Empar Moliner dibuixa espais urbans, actuals, mediàtics, poblats de psicòlegs, psiquiatres, professors i periodistes que es relacionen amb paletes, oficinistes i infermeres. Visitant aquest floret de despulles —deu bones lliçons de misantropia—, queden poques ganes d’eixir de casa.

 

Publicat en Caràcters, 52. Juny 2010 (l’article en pdf)